CARPE DIEM

Kindle

Teresa Solana, la genial escriptora de novela negra catalana, avui ens torna a presentar un cas dels germans Borja i Eduard Martínez detectius de Barcelona. Avui ajuden als mossos a resoldre uns cassos considerats indestriables. Però tal com diuen ells, a vegades quatre ulls hi veuen més que vint-i-quatre.

És estiu a Barcelona i els Mossos d’Esquadra estan aclaparats de feina i de falta de mitjans. La comissària Valentina, amb plenes facultats per a fer-ho, decideix contractar (o sub contractar) la parella de peculiars detectius de Barcelona Borja Masdeu-Canals Sáez de Astorga i el seu germà Eduard Martínez perquè ajudin als policies funcionaris a inspeccionar, que no vol dir resoldre, uns assassinats que s’han comès a Barcelona al darrer any. Pobre comissària Valentina!, no sap el que ha fet. Perquè en temes de burocràcia, l’important no és acabar la feina o ni tan sols fer la feina ben feta, sinó omplir els formularis i complir amb tots els protocols estipulats, altrament t’hi jugues la carrera. Perquè la comissària Valentina, que aspira tenir una bona carrera als Mossos d’Esquadra, en el fons és una bona dona que, ingènuament, pensava que una ajudeta, ni que sigui la d’un parell de penjats, els aniria bé. No els exigia gaire, tan sols que donessin una mirada als expedients i redactessin una opinió sobre els quatre assassinats, més que res perquè els de dalt veiessin que s’hi estava treballant.

Amb allò que possiblement no comptava, la pobre comissària, és que hi veurien més quatre ulls que miressin els expedients d’una manera global, que no pas vint-i-quatre ulls que ho veiessin individualment proveïts de potents microscòpics. Per això, quan els dos germans de cognoms diferents s’hi posen, amb no gaire intensitat, tot s’ha de dir, de seguida se n’adonen d’algunes peculiaritats de conseqüències catastròfiques. Sabeu que no us puc explicar la història amb detall, però faré una comparativa barroera que aportarà una mínima aproximació sobre el procés.

Imaginem que a casa del marquès de Barberà han trobat a faltar un diamant i ho denuncien a la policia. Ve el cos d’experts i comencen a interrogar les minyones, cuineres, els néts tarambanes, els darrers convidats, repassen les estances dels marquesos, les del personal de més o menys categoria i després d’hores i més hores pagades pels contribuents, al final se’n van a la cua entre les cames i consolant als desolats marquesos amb l’esperança que algun dia aquesta joia sortirà a una subhasta internacional i llavors, cataclac!, ja els tindrem. Els desconfiats marquesos prefereixen una segona versió i contracten els serveis d’uns detectius privats, però com que no en tenen experiència van a parar a les mans dels més ineptes del mercat, cosa que no vol dir els més barats. Aquests comencen a deambular per les riques estances, observant amb desconfiança tot el personal de la casa i toquen coses que no haurien de tocar: tovalloles esponjades, llençols de seda, roba íntima de la senyora, llibres antics…. Fins que, vet aquí que les maldestres mans d’un d’ells, manipulant un gerro de ceràmica de categoria, de gran valor, els rellisca de les mans i cataclac! Ara sí, entre la trencadissa hi llueix el famós diamant que, tot sigui dit, no tenia tan valor com aquella peça que ara jau esmicolada. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

Segur que esteu pensant que què coi us estic estic explicant. Quan acabeu de llegir aquest llibre tan aconsellable, segur que hi trobareu una gran semblança. Evidentment no hi trobareu cap marquès, cap diamant ni cap ceràmica de Sèvres antiga propietat de Madame de Pompadur. D’això en podeu estar segurs.

Aleix Font, 27 de novembre de 2025.